parlant al vent

Si passes amb el ferry de l’illa sud a la nord, arribes a la capital Wellington, i encara que no sigui molt poblada, comences a veure més gent. Aquesta potser una de les diferències entre les illes, la població i com aquesta ha modelat el paissatge.

De tota manera, durant els 1.500 km recorreguts vam veure que la terra era molt salvatge, viva i alguns llocs semblaven accessos directes al centre de la terra. Travessem l’illa de sud a nord i allí ens trobem amb preciosos cims nevats, guèisers i volcans en actiu.

Després de visitar la capital, el seu port, el carrer Cuba, l’interessant Te Papa, pujar al funicular i conèixer algun pub, prenem rumb cap al National Park. El que va ser escenari del Senyor dels Anells, el Parc Nacional de Tongariro, atrau per la seva figura i per que segueix donant algun ensurt deixant anar cendra de tant en tant.

A través del llac Taupo es passa a una zona de profund olor de sulfat i altres àcids. Aquí la cultura maori és majoria i es poden apreciar moltes mostres d’això en les “marae” (cases comunals) o en les figures tallades de fusta que es veuen per tots els costats. I per desintoxicar una mica, res millor que visitar les obertes platges de Opotiki amb l’aigua fresca-fresqueta.

Per arribar al nord hi ha de passar per una de les ciutats més actives de l’hemisferi sud: Auckland. Ens va sorprendre la quantitat d’asiàtics que hi havia i els carrers plens de les seves botigues i restaurants. Semblava que estàvem a punt de caure quan mires cap avall des de la Sky Tower i els 328 m d’alçada!

Recordant la ruta, a Cristina li ha encant tant la tranquil·litat i el paisatge del Tongariro com la diferent activitat de Wellington i Auckland, i Joseba s’ho va passar genial al museu Te Papa, però també a la platja Waiotahi prop de Opotiki.

Nova Zelanda, crec que ens tornarem a veure… Ka kita!… A reveure!